L’oficialitat del correu a Andorra. Els Correos i La Poste
A principi del segle XX, malgrat la funcionalitat i la utilitat del tren, l’automòbil es manifestà com un nou mitjà de transport capaç d’arribar més enllà de les zones de més activitat econòmica. De manera progressiva es produeix una important extensió i millora de la xarxa de carreteres. Les restes de l’antic monopoli dels traginers es desplaçaren vers l’autobús, que permetia el transport de mercaderies de poc pes i volum i d’alt preu i, a més a més, de persones als mercats locals.
En aquest context i dins un desig de millorar la integració vers el sud davant la influència francesa, el copríncep episcopal gestionà la construcció d’una carretera entre la Seu d’Urgell i Andorra la Vella (1903-1916). La millora d’aquest eix, juntament amb la posterior construcció de centrals hidroelèctriques i de les carreteres de l’interior i vers la frontera francesa (1929-1934), facilitaren en gran manera una fase de creixement econòmic, sobretot, entre els anys 1932 i 1950.
En aquest desenvolupament, el servei de correus s’adaptà progressivament per satisfer les necessitats de comunicació dels andorrans emigrats i les relacions internacionals producte de l’explotació dels recursos naturals i del comerç. L’adaptació generà un conflicte d’interessos, entre privats i els estats veïns, per explotar els potencials ingressos derivats del servei postal.
La primera oficina oficial de correus
Al Congrés Postal de Roma (1906) es posà de manifest el fet que Andorra com a país no disposés encara d’una organització estable de correus. Davant d’aquesta realitat, el Govern espanyol, amb el vistiplau del copríncep episcopal, reorganitzà i oficialitzà el servei que ja funcionava de fet. La botiga de Jacint Rossell, situada molt a prop de l’Hostal de Cal Calones, es convertí en la nova oficina de correus. Aquesta iniciativa generà noves tensions entre el Govern francès i l’espanyol, que pugnaven per aconseguir el monopoli, o si més no una part, de l’administració de correus a les Valls.
Dels traginers als carters
A Andorra, fins l’any 1913, l’intercanvi i la comunicació i, més concretament, el correu s’havien recolzat especialment en els traginers i les mules. A partir de la construcció de la carretera, però, el transport de les saques es passà a fer en autobús. Aquest servei, després de la reorganització de la infraestructura dels correus espanyols a les Valls (1928), el centralitzà la Companyia Anònima Alsina Graells d’Autotransports. Un cop a Andorra, es feien arribar les cartes a les oficines parroquials en cotxe, a peu o a cavall. Des de l’any 1906, una part d’aquesta distribució final ja la feien dos carters.
Mereix una menció especial Miquel Farré de cal Canaro, el carter de Soldeu, considerat l’introductor dels esquís a Andorra. Farré els va conèixer a Porta, durant l’hivern de 1924, quan anava a recollir la saca amb la correspondència i va veure que la gent d’allà es desplaçava sobre la neu amb taulons als peus. Farré va substituir les raquetes de neu pels primers esquís, coneguts com a sabates noruegues. Malauradament, no es conserva cap fotografia de Farré repartint el correu esquiant.
L’època entre guerres
Entre 1932 i 1950, Andorra experimenta un fort creixement econòmic gràcies al contraban. Aquesta fase s’acompanyà de l’actualització i consolidació de diferents serveis, com per exemple el de correus. La plaça Príncep Benlloch d’Andorra la Vella es convertí en el nou rovell de l’ou des d’on arribaven i s’irradiaven els canvis. Aquest era un lloc de parada dels autobusos i, sobretot, on es trobava l’oficina central dels correus espanyols amb un servei de telègraf i de telèfon. Per aquest motiu, l’any 1931, quan el Govern francès decidí oficialitzar i ampliar el servei també va obrir l’estafeta principal en aquest espai.
